Europa es vesteix de blau. Quan ho farà Espanya?

Ahir em vaig aixecar amb una notícia de repercussió internacional. David Cameron, candidat conservador a les eleccions angleses, havia guanyat les eleccions del Regne Unit.

S’havia pronosticat una fita dura i igualitària, on les majories absolutes serien dificils d’aconseguir, i així es va veure. David Cameron, del partit conservador, va guanyar les eleccions amb 306 escons, per davant de Gordon Brown, del partit laborista (258) i Nick Clegg, del partit lliberal (57).

Segons he llegit, hem de remuntar-nos a l’any 1974 per veure una situació similar a l’actual. El fet que el partit guanyador no tingui la majoria absoluta, que s’anomena “Parlament penjat”, obliga a l’entendiment entre partits per tal de donar estabilitat i gobernabilitat al futur govern anglès. I per aquest camí ha caminat el guanyador de les eleccions. Des del primer dia, David Cameron, va extendre la seva ma al partit lliberal per arribar a acords per tal de ser el futur primer ministre anglès.

Són molts els diaris que han escrit pàgines i pàgines respecte aquesta fita i el futur que podria agafar el país. No només per ser un dels països de la Unió Europea amb més força econòmica, social i financera sino perquè el canvi de tendència del vot anglès pot fer tambalejar certs aspectes en el sí de la Unió Europea.

Algunes de les propostes que Cameron ha posat damunt la taula a Clegg i que s’han publicat als mitjans de comunicació, és la rebaixa fiscal a les rentes més baixes, la lluita contra la pobresa o la reducció del tamany de les classes als col.legis públics. Haurem d’esperar per saber amb més exactitut, quina posició agafen plegats respecte temes importants com la inmigració, els poders de l’Europa dels vint-i-set, respecte la moneda única –Euro-, sobre l’Afganistan, la reforma de la llei electoral anglesa i altres.

Arrel d’aquestes eleccions i del possible canvi cap a la dreta a Anglaterra, una altra qüestió ha sorgit i que ha donat molt de que xerrar aquests darrers dies: Grècia, Portugal i Espanya, països governats curiosament per l’esquerra, estan al punt de mira dels mercats, per la seva precària situació econòmica, per l’elevat atur i per seu desastre déficit públic.

Alguns pensaran com Zapatero, que en la roda de premsa d’avui ha manifestat que “no me habia parado a pensar que los tres países en el punto de mira de los mercados por la falta de confianza en sus economías están gobernados por los socialistas”, i altres que pensaran el contrari.

Mentres Zapatero, per jo, somia en los mundos de yupi, el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, segueix proposant mesures anticrisis per tal de sortir d'aquesta greu situació com més aviat millor, obtenint sempre, la mateixa resposta, el NO. I tot, perquè segons el govern estatal, s’està duent una política econòmica factible. Aquella dels “brotes verdes” i de “estamos en la Champions League de la economía”.

I per l’altra costat, mentres els sindicats estan endormiscats, sobre el núvol de doblers públics rebuts al llarg dels darrers anys dels governs socialistes i els comunistes d’EU-ICV estan a la parra amb les seves tesis stalinistes, avui, el líder de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida ha romput amb la tònica habitual de donar suport al PSOE, i s’ha sumat al carro de demanar fets i no sols paraules al governant espanyol, expressat que "La retòrica i l'optimisme de Zapatero ja no serveixen per tranquil·litzar els mercats ni la societat". Duran, a anat més enllà i s’ha posicionat per treure’l del govern i crear un govern de concentració, argumentant que "Zapatero no és capaç de liderar Espanya en aquests moments difícils. Ha demostrat ser un fracàs a l'hora de dirigir Europa" ( diari Avui, 7/5/2010).

Possiblement, les imminents eleccions catalanes, on CIU s’hi juga molt, hauran sigut el motiu d’aquesta sortida de to del dirigent nacionalista. Tot i açò, estic content de veure com no només és el Partit Popular qui demana un revés a la política estatal. Seguirem a l’auait.